Res més que el teu germà

Tenir un germà amb discapacitat intel·lectual quan ets petit, per tu no té res d’especial. És només el teu germà. Aquell amb qui jugues, amb qui t’enfades, a qui li prens les joguines, amb qui rius, a qui de vegades li tens ràbia, a​ ​qui​ ​de​ ​vegades​ ​omples​ ​de​ ​petons​ ​i​ ​abraçades​ ​i​ ​a​ ​qui​ ​de​ ​vegades​ ​tiraries​ ​escales​ ​avall.​ ​Res​ ​més​ ​que​ ​un​ ​germà.

I, sí que fa coses que, amb el temps, entendràs que són diferents, o que potser no han fet tots els germans. Per exemple, quan ajudes als teus pares a fer-li estimulació. Bé, per tu, només el fas córrer i li mous les cames. Això sí, cada dia. I de fet, hi ha molts dies, quan no para, que els hi dius als pares: “ Vols dir que no ens hem passat ?”. Per tu, només et dediques a cargolar i descargolar taps, a fer boles de paper, a bufar i bufar espelmes…Però tot​ ​i​ ​així,​ ​res​ ​no​ ​et​ ​sembla​ ​especial.

Amb el pas dels anys, vas veient en la mirada i en els comentaris d’altra gent, que potser sí que hi ha alguna cosa diferent o especial. Quan vas a una botiga i tot li donen a ell. I tu dius : “I a mi perquè no em donen res si també​ ​sóc​ ​petita?” O quan et poses a la piscina amb ell i sents d’altres pares que diuen al seu fill: “No t’hi acostis, vine cap aquí …”I és així amb el fer dels altres que se’t fa evident que ells no veuen el teu germà com el veus tu i comences a veure les seves limitacions, però també comences a donar molt més valor a les seves capacitats. Tot allò que aconsegueix es converteix en un triomf, en una festa per tota la família. Quan després de fer piles i piles de boles de paper descargola el tap d’una ampolla és celebra molt més que si ens hagués tocat la loteria.

I comences a percebre la lluita i preocupació dels pares, per buscar-li l’escola on estigui content. I proven a la teva escola, però la cosa no acaba d’anar bé. I tu no dius res, però cada dia al pati el busques i comences a patir perquè​ ​els​ ​altres​ ​nens​ ​no​ ​juguen​ ​amb​ ​ell.

Però, és clar, és normal. Per tu és el teu germà petit, i l’estimes i el vols cuidar. I els teus companys també et comencen a dir que el teu germà és diferent. Però no et fa res, ja ho saps: és així pels altres. Per tu continua com sempre, el teu germà. Aquell amb qui ja has anat creixent i has generat unes complicitats, i del que moltes vegades ja saps que vol abans que ho digui, i a qui moltes vegades només entens tu perquè li costa parlar com els altres, i amb qui tens una infinita paciència quan vol o no vol alguna cosa, i amb qui comparteixes molts moments. Perquè ja has entès que allò que necessita el teu germà és tan senzill com això, que sempre hi hagi algú al seu costat. I que malgrat que tu et fas gran i ell també es fa gran, i malgrat que tots hem de fer la nostra vida i ell, sobretot, hauria de poder viure la seva pròpia, tens la certesa que no estar al seu costat no és una opció.

En ocasions, jugues al joc d’intentar imaginar com seria el teu germà si no tingués discapacitat intel·lectual i no trobes la resposta, perquè per tu ell és tal com és. Allò que veus no és la seva discapacitat intel·lectual sinó només el teu germà. Aquell amb qui de vegades encara rius, i t’enfades i omples de petons i abraçades i a qui encara​ ​també​ ​de​ ​vegades​ ​tiraries​ ​escales​ ​avall.​ ​Res​ ​més​ ​que​ ​el​ ​teu​ ​germà

Maise Balcells.